Cap a la cordillera

Ja han passat alguns dies des de l’últim cop que vaig escriure al blog, però l’accés a internet està una mica restringit. En fi, que estic bé encara que no doni senyals de vida! Jejeje

I és que encara que el poble sigui petit sempre hi ha alguna cosa per fer per sortir de la quotidianitat. Dimarts passat vaig passar la nit a la cordillera andina xilena… sense paraules! Resulta que vaig tenir l’oportunitat de poder visitar una zona restringida només per als comuners de la zona i pels seus ramats. Els familiars directes d’aquests comuners, demanant un permís, també poden accedir… i vaig tenir la gran sort de poder sumar-m’hi!

Vam marxar amb pick-up després de dinar i després d’un parell d’hores per camins sinuosos i pedregosos vam arribar al refugi. Tres construccions: els banys, la cuina i els dormitoris on plantar la tenda sota sostre. Només arribar, tot i que encara hi havia sol, la temperatura havia disminuït dràsticament per l’alçada. De fet, la neu estava a tocar i el riu que creuava l’esplanada estava gelat per les ribes. Sort del foc! I dic sort perquè vam arribar als -8 graus!! (Oriol, i jo sense la funda de vivac!!). La veritat és que vaig dormir poc a causa del fred, però va valdre la pena 100%.

I tot amenitzat amb la balada de los jaibas... (busqueu al Youtube la cançó de "Sube a nacer conmigo hermano") 

L’endemà vam seguir amb el pick-up més cap amunt fins on ens va deixar la neu i després vam seguir a peu. Només vam tornar quan el vent gelat ja ens va deixar les mans amb els dits insensibles.

Aquí us deixo algunes fotos  del paisatge que ens envoltava...