Sense ànim de fer publicitat, una de les millors llibreries a l'hora de planejar un viatge és Altaïr. Des del dia en que la vaig descobrir hi he tronat infinitat de vegades. Hi ha hagut cops que per falta de temps hi he passat de passada. D'altres, m'he "arrepapat" en un dels seus sofàs llegint guies de països on no he estat mai.
Però en aquesta entrada tampoc volia escriure sobre la llibreria, tan sols em serveix com a punt d'inici per explicar un descobriment. Buscant pels prestatges dedicats a aquest país tan llargarut i aïllat pel desert i els Andes, vaig trobar un llibre que portava per títol "El albergue de la mujeres tristes" i que estava escrit per una xilena anomenada Marcela Serrano. Vaig mirar la imatge de la portada i vaig llegir la contraportada. Vaig obrir el llibre per una pàgina a l'atzar i vaig llegir algunes frases. Dues o tres vegades ho vaig fer. El suficient per saber que jo era una de les persones per a qui havia estat escrit aquest llibre. I no vull que soni egocèntric. I és que des de la meva més humil persona tinc la teoria de que de la infinitat de llibres escrits només hi ha una molt petita part feta a mida per a cada persona.
No us expliaré de què va, només us puc dir que esteu davant d'una gran escriptora. Els seus personatges, sobretot dones, són fortes i valentes. Dones que ens envolten a les que ella els dona veu. Grans i joves, riques i pobres, optimistes i tristes. Les seves novel·les són un retrat fidedigne de la realitat femenina extrapolable a les nostres vides i als nostres dies.
No us expliaré de què va, només us puc dir que esteu davant d'una gran escriptora. Els seus personatges, sobretot dones, són fortes i valentes. Dones que ens envolten a les que ella els dona veu. Grans i joves, riques i pobres, optimistes i tristes. Les seves novel·les són un retrat fidedigne de la realitat femenina extrapolable a les nostres vides i als nostres dies.
