Pisco amb història

I com no podria ser d'una altra manera, estant rodejada de parres de raïm, havia de fer una visita obligada a una destil·leria. I l'escollida ha estat la destil·leria de los "Nichos". I no per casualitat, a tant sols 4 km de casa tinc la destil·leria artesanal més antiga en funcionament de tot Xile.

En aquesta destil·leria es mantenen la metodologia i els processos tradicionals a l'hora d'elaborar el pisco i el vi dolç tan típic del Valle del Elqui.

El fundador va ser José Dolores Rodríguez Callejas al 1863. Més endavant se li va sumar la seva dona (i cosina) Gricelda Rodríguez Cortés. I el nom de "Los Nichos" d'on ve? Va ser ell qui va tenir la fabulosa idea de cavar túnels subterranis amb caves en forma de "nichos". D'aquesta manera els destil·lats es mantenien a una temperatura constant i en les condicions òptimes per a reposar i envellir.

Resulta que el matrimoni va tenir 12 fills, però només un, Rigoberto Rodríguez Rodríguez, va seguir la tradició familiar. Segons diuen, un masclista i un amant del beure bo i abundant. Era un home molt peculiar...

Expliquen, que en aquella època hi havia molts robatoris, sobretot en les famílies benestants. Així doncs, ell tot eixerit que era, va decidir decorar els passadissos subterranis amb calaveres i pintures tètriques per espantar als possibles visitants nocturns. Tot això es pot veure passejant per allà i realment compleix el seu propòsit.

També en han explicat una altra història d'aquest curiós i estrafolari individu: Juntament amb els seus amics es reunien als passadissos subterranis en una petita saleta envoltats dels "nichos" plens d'ampolles per fer-la petar i beure pels descosits. Un dels seus amics va tenir una idea "ja que ja estan fets els nínxols... perquè no ens enterren aquí quan morim, envoltats del nostre plaer més gran??". Us he de dir que per un moment m'he sentit en un cementiri, però resulta que no, que per higiene la idea va haver de ser descartada. Però en Rigoberto, que tenia idees a grapats els va dir: "aquí no us puc enterrar, però us dic el següent, si podeu passar tres nits seguides bebent fins a caure rodons, us prometo que la vostra ànima, un cop morts podrà descansar aquí". I així va ser, a cada un dels seus col·legues, després de les tres nits d'alcohol, els va regalar un dels nínxols (amb gairebé 50 ampolles!) i asobre de cada un hi va posar un epitafi dedicat.

I per acabar unes degustacions amb la Caroline d'Escòcia! Ah, això si, abans del brindis ens van ensenyar un parell de fotografies que havien fet turistes en les que apareixien presències misterioses.... 

Més Atacama

El meu tercer dia a San Pedro de Atacama em va servir per visitar els llacs de l'alatiplà, uns paisatges que em van dir que de ben segur m’agradarien. El dia es va despertar nuvolat, però sempre he pensat que aquests dies en plena natura donen un aspecte bucòlic i amb un cert encant.

De camí vam parar a la laguna Chaxa, que forma part del salar d'Atacama i és un dels llocs més importants de cria de flamencs. El salar d'Atacama es va formar arran del creixement de la Cordillera de Domeyco i els Andes. L’espai que va quedar entremig es va enfondrar i amb els milers d’anys, després d’haver estat fins i tot annegat totalment d’aigua salada, les sals van precipitar i van formar el salar. És entretingut veure com els flamencs passen llargues estones buscant i menjant artèmies minúscules tot fent honor a la paciencia.

Aquí amb la Margarita (Maggie), la meva companya d'habitació i ara també amiga :)

Després, un bon esmorzar amb hayuyas, formatge, pernil, galetes i un bon té de coca per escalfar les mans i evitar la puna (el mal d’alçada) a peu de cotxe.

La següent parada van ser els llacs de l’altiplà. De camí, vaig descobrir que fins i tot en un dels llocs més secs del món es pot cultivar. En aquesta foto es poden veure algunes terrasses incaiques amb cultius de quinoa (mmmmm!).

Els dos llacs que vam visitar, que es troven a 4300m d’alçada, van ser la Laguna Miñiques i la Laguna Miscanti. Totes dues defensades i protegides pels volcans, ara per ara, adormits. 

 Aquí, Xile i Catalunya es veuen petites davant de Korea del Sud :)

Aquesta creu és el punt que marca la línia per on pasa el tròpic de capricorn...

En aquests dies a Sant Pedro vaig tenir l’oportunitat de conèixer molta gent però, entre elles, vaig tenir molt bona connexió amb la Margarita (Maggie) de Xile i la Rachel de Brasil. Dues persones molt especials amb les que vaig compratir molts bons moments. Fins i tot la victoria de Xile contra Ecuador! 

I el nostre amic Brownie (batejat per mi) que es va estar amb nosaltres gran part de la nit!

L'aridesa d'Atacama

Avui és el meu quart dia a San Pedro de Atacama. Ho nota la meva pell i els meus ulls. La humitat del 15% se sent a cada pas. Durant el dia el sol crema el cos i per la nit el fred glaça els ossos. Són els aspectes colaterals d'estar en el desert més árid del món. No obstant, gracies a aquestes condicions es poden presenciar alguns dels paisatges més diferents i impressionants de Xile.

El meu primer contacte amb Atacama va ser amb el Valle de la Muerte, a 4 km de San Pedro de Atacama. És una formació rocosa en forma de cons que té un aspecte extraterrestre i per on es pot caminar per les dunes de sorra mentre alguns atacamenys practiquen el famós "sandboard" (l'snowboard del desert).

Després de visitar el Valle de la Muerte em vaig dirigir al Valle de la Luna per veure la posta de sol i agafar forces per a aquests dies d'exploració pel desert.

El meu segon dia va començar molt molt molt aviat. A les 4 del matí em passaven a buscar per anar a veure  els Géisers del Tatio, el camp de géisers a més alçada del món, a 4300m. Es tracta d'un terreny on hi ha una capa subterrània de magma coberta per una capa de roca permeable que agafa unes temperatures molt elevades. Sobre aquesta capa rocosa impermeable hi ha una altra capa de roca porosa per on corren aigües subterrànies. Aquestes aigües, en entrar en contacte amb les roques calentes, formen uns géisers espectaculars, sobretot si es visiten a primera hora del matí, quan la diferencia de temperatura amb l'exterior és més gran (a -10 graus estàvem!!!). Vaig estar temptada de posar els dits a dins del fred que tenia!

I enmig del camp de géisers una dessalinitzadora. Resulta que durant els anys 60 es va iniciar un projecte conjuntament amb Europa per tal de construir una central geotèrmica. El projecte incloia també la dessalinització de l'aigua, un bé molt preuat a l'altiplà d'aquesta zona. Tot es va veure truncat amb la dictadura militar. Els socis europeus van abandonar el projecte amb la infraestructura que encara resta desolada formant part del paisatge.

De baixada vaig seguir gaudint de les vistes...

I fins i tot passejar per un petit oasi ple de cactus gegants (echinopsis atacamensis)...