Fiestas patrias... viva Chile!

Tot just fa una setmana s'acabava la celebració de "Las Fiestas Patrias", amb majúscula! Durant una setmana, el poble de Pisco Elqui, de poc més d'un miler d'habitants, s'omplia de cotxes i turistes nacionals per celebrar la diada dels xilens, que s'acava convertint en una festa que dura dies i dies. Us podeu imaginar retencions en un poble de quatre carrers? Els locals plens a vessar? sense alltjament disponible? Doncs així estàvem la setmana del famós 18 de setembre!

Aquella setmana la vaig passar a casa la Pili, la presidenta del centre ambiental Tierra y Valle, amb tota la seva família. Resulta que amb la seva mare gestionen un camping i, a més a més, ella té un tetería. Doncs bé, durant una setmana vaig fer el que mai havia fet: fer de cambrera. I he de dir que he après dues coses importants: que mai tindré un bar (els clients m'estressen... arriben tots a la vegada!) i a fer cóctels :p jajaja

I és que resulta que he inventat una variant d'una famosa beguda xilena. Des de fa molts anys aquí a Xile existeix el "Terremoto", beguda que porta pipeño (un vi que es ven en garrafes...), gelat de pinya, Fernet d'herbes i granadina... Com el seu nom indica és un Terremoto! (I no us ho creureu però també existeix una beguda que es diu "Tsunami" i una altra que es diu "Réplica"),. Bé, que me'n vaig del tema. La qüestió és que a mi el gelat de pinya dins d'una beguda com que no m'enganxa gaire. Així doncs, vaig inventar el "Terremoto Catalán", que en comptes de porar gelat de pinya porta dos glassons de llimonada passats pel turmix... un èxit entre el públic del càmping! I a la vegada, els ensenyava una mica de geografia sobre el nostre país :)

Però cal parlar del dia 18 de setembre, la festa grossa! Desfilada pel poble de ballarins de cueca (la dança típica xilena), huasos amb els seus ponxos i cavalls, els nens uniformats de l'escola... Millor us enseño les fotografies!

Cap a la cordillera

Ja han passat alguns dies des de l’últim cop que vaig escriure al blog, però l’accés a internet està una mica restringit. En fi, que estic bé encara que no doni senyals de vida! Jejeje

I és que encara que el poble sigui petit sempre hi ha alguna cosa per fer per sortir de la quotidianitat. Dimarts passat vaig passar la nit a la cordillera andina xilena… sense paraules! Resulta que vaig tenir l’oportunitat de poder visitar una zona restringida només per als comuners de la zona i pels seus ramats. Els familiars directes d’aquests comuners, demanant un permís, també poden accedir… i vaig tenir la gran sort de poder sumar-m’hi!

Vam marxar amb pick-up després de dinar i després d’un parell d’hores per camins sinuosos i pedregosos vam arribar al refugi. Tres construccions: els banys, la cuina i els dormitoris on plantar la tenda sota sostre. Només arribar, tot i que encara hi havia sol, la temperatura havia disminuït dràsticament per l’alçada. De fet, la neu estava a tocar i el riu que creuava l’esplanada estava gelat per les ribes. Sort del foc! I dic sort perquè vam arribar als -8 graus!! (Oriol, i jo sense la funda de vivac!!). La veritat és que vaig dormir poc a causa del fred, però va valdre la pena 100%.

I tot amenitzat amb la balada de los jaibas... (busqueu al Youtube la cançó de "Sube a nacer conmigo hermano") 

L’endemà vam seguir amb el pick-up més cap amunt fins on ens va deixar la neu i després vam seguir a peu. Només vam tornar quan el vent gelat ja ens va deixar les mans amb els dits insensibles.

Aquí us deixo algunes fotos  del paisatge que ens envoltava...

Bona diada, catalans!!!!!

Estic tenint una connexió a internet limitada i no he pogut veure gaire sobre la diada i la cadena humana. Espero tenir més sort a la propera! En tot cas, que sapigueu que avui he pensat molt en tots els que esteu allà fent la cadena humana! Espero que us hagin arribat els meus ánims!

Jo segueixo en la meva inmersió en la vida del poble i de la vall. Algunes tardes i alguns matins els dedico al centre ambiental i a preparar algunes activitats i buscar informació (ara estic investigant per poder fabricar un forn solar i coure les verdures que van sortint dels horts!).

Però la resta del temps l’estic aprofitant per conèixer la vall, el Valle del Elqui. El transport públic  no és que sigui molt freqüent, però fent dit sempre hi ha algún veí que et porta si les direccions coincideixen. Són realment gent molt agradable J

El poble que està més proper és Montegrande, un poble encara més petit que Pisco Elqui, on està la casa-escola museu de la Gabriela Mistral. Va ser el lloc on es va traslladar la seva familia quan ella tenia 3 anys i on va fer de mestra. De fet, la dona que em va vendre l’entrada era alumna seva!!! Us ensenyo algunes fotografíes del poble per a que us pogueu imaginar com és…

En aquest mateix poble és on vaig contactar amb el señor Ramón Luís per muntar per primer cop a cavall! El meu cavall es va dir “Baratazo” (Barataso com diuen ells) pel preu que va pagar per ell. Vam estar passejant (no trotant! Encara no…) pels cerros. Per uns camins pedregosos que si hagués anat a peu m’hagués entrebancat cada quatre passes. Gràcies Baratzo!

Si en comptes d’anar cap avall anem cap amunt, a uns 7 km està Horcón. No us l’imagineu com un poble clàssic ja que més que un poble són diferents zones poblades amb cases al llarg d’un tram del camí. El que crida l’atenció d’aquest poble és que a pocs km es trova el “Pueblo artesanal de Horcón”, un complex de casetes on están tots els artesans de la vall venent els seus productes i obres d’art. Els atrapasomnis gegants em van deixar amb la boca oberta!

I més enllà del poble artesanal hi ha Alcohuaz, l’última població de la vall on estic ubicada… i allà vaig

arribar! Triomfant, després d’haver caminat alguns km per uns paisatges plàcids.

El poble envoltat de muntanyes

I quan dic poble, és poble poble. D'aquells que saludes a tothom amb qui et creues. 4 carrers! crec que no hi han més! Ni caixer automàtic, ni farmàcia, ni oli d'oliva... Però s'hi està molt bé, de debò! Estic gaudint temporalment de la vida "pueblerina" i acostumant-me a aquest altre ritme. Posant de manifest que no necessitem en el nostre dia a dia tant com ens pensem. És tot un repte!

En un dia hi ha molt de temps aquí. Tot és més lent i a la vegada més conscient. I em ve al cap el pensament que sovint tinc quan estic a Barcelona, que ja ha passat un altre dia sense adonar-te... En canvi, el que estic aconseguint aquests dies aquí és treure el suc a cada dia. I amb això no vull dir posar-me a fer activitats com una boja, sinó simplement gaudir de cada una de les hores que marca el sol. 

I només sortir del poble, a 5 minuts del meu llit...

Hipnotizadora agua que llevas en tu camino.

Sonidos a vida que no descansan.

Bañas rocas, troncos, piedras y mis pies, 

Y no te detienes hasta el fin de tus días

allá en el gran azul donde navegan los continentes.

Us heu fixat en el blau del cel? és així la majoria dels dies! Si mires només el cel et desorientes!
Ara vaig a fer-me el sopar. Després vull sortir fora amb el meu estrellari (gràcies Jordi!) per veure les estrelles. Aquí al Valle del Elqui tenen la sort de comptar amb un dels millors cels nocturns.