Centro Ambiental Valle y Tierra

Enmig de Pisco Elqui, en un terreny que van donar uns veïns del poble, es troba el "Centro Ambiental Tierra y Valle de los Niños"...

És el centre ambiental on ara estic col:laborant. En el seu moment em va cridar molt l'atenció el projecte que estan duent a terme. Una metodologia nascuda a Perú que s'anomena TiNi ("Tierra de Niños") i que es tracta de que els adults cedeixen als infants i adolecents de la comunitat un espai de terra per a que ells mateixos la gestionin: horticultura, vermicultura, cultiu de plantes ornamentals, aromàtiques... D'aquesta manera es treballa el respecte pel medi ambient a la vegada que es responsabilitza als nens i nenes d'una tasca i se'ls fa protagonistes.

En el cas de Tierra y Valle, el terreny fa uns 800m2 i està dividit en diferents parcel:les que al voltant de 20 nens i nenes, ja sigui sols o en parelles, gestionen i cuiden. I n'hi ha que estan verdaderament bé!! De fet, jo que d'horticultura no en sé gaire, m'estan ensenyant molt :) Penseu que entre que la meitat de les hortalises són d'allà i l'altra meitat es diuen d'una forma diferent que aquí... la cosa es complica! 

I perquè us feu una idea de com és per dins...

 I hi ha també un vermicompostador per fer humus amb les restes orgàniques...

Aquí estàvem construint uns dipòsits per deixar els residus...

En fi, m'han fet una molt bona acollida, tant les dues responsables (la Pili i la Pascu) com els nens i nenes que participen del centre. Estic contenta d'haver-los vingut a fer aquesta visita :)

Arribada a el "Valle del Elqui" (he de descobrir el perquè del nom encara!)

Primer de tot us ubico: estic a Pisco Elqui, un poble del Valle del Elqui, a uns 550 km de Santiago cap al Nord. Antigament el poble es deia La Unión, però fa molts anys el van rebatejar per Pisco Elqui per tal de promocionar aquesta beguda xilena (o peruana? jejeje). En quant a aquest debat m'han donat un consell: "mientras estés en Chile, el pisco es chileno, luego si te vas a perú, pues allí ya cambias". I la mateixa persona: "aunque yo creo que es peruano..." En fi, un altre dubte existencial per a aquest món.

Ahir vaig visitar el centre ambiental, pero us el vull presentar com és degut. Així doncs, si em doneu permís, ho faré en una propera entrada amb fotografies perquè us pogueu fer una idea. Fet!

Avui he passat el dia a Vicuña, la "metròpoli" de la regió. S'arriba en menys d'una hora des de Pisco Elqui i hi ha tots els serveis necessaris (he aprofitat per comprar oli d'oliva i llet, he intentat acostumar-me a la llet en pols, però és impossible!!! jejejeje). El poble em recorda molt a Concepción Las Minas, el poble guatemaltec on vaig fer el projete de final de carrera. Això m'ha donat una bona sensació i m'hi ha fet sentir còmoda. 

Hi destaco l'escultura arborícola que hi ha en un extrem de la Plaza de Armas. 

A Vicuña he visitat el museu de Gabriela Mistral, premi nobel de literatura i considerada com una de les principals figures de la literatura xilena i continental. Poeta, diplomática, feminista y pedagoga va dedicar gran part de la seva vida als nens com a mestra en diferents escoles d'arreu del país. 

"El futuro de los niños es hoy. Mañana será tarde."

                                

"Cuando yo he hecho una clase hermosa me quedo más feliz que Miguel Ángel después de Moisés. Verdad es que mi clase se desvaneció como un celaje, pero es solo en apariencia. Mi clase quedó como una saeta de oro, atravesada siquiera en el alma de una alumna. En la vida de ella, la clase se volverá a oir, yo lo sé. Ni el mármol es más duradero que este soplo de aliento si es puro e intenso"

Gabriela Mistral 

I jo us ho dedico a tots els naranjitos i mestres que hi ha entre vosaltres. 

Part del museu és la seva casa ja que ella va néixer a Vicuña y va passar allà la seva primera infancia fins que la família va marxar a Montegrande, un poblet a 5 km de Pisco Elqui.

Aquí hi ha algunes fotografies del jardí, segur que ara molt diferent de com era abans, però igualment silenciós, tranquil i inspirador (dels pocs llocs turístics que reben pocs turistes)...

Fins a la propera :)

Cultura a un preu mòdic

Afirmo que visitar el vessant cultural de Santiago és fàcilment financiable. Ja porto ben bé una setmana en aquesta ciutat i he tingut l'oportunitat de visitar alguns museus importants i el seu preu està al voltant dels 1000 pesos (1'5 €). D'altra banda, la majoria de museus tenen diumenge les portes obertes per visitar-los de forma gratuïta. Punt per santiago!

Hi ha també una altra cosa que em "xifla"... les botigues de llibres de segona mà! I avui en una de les paradetes que hi ha al barri bohemi de Lastarria mireu que he trobat!

Deixant-me portar pel sentimentalisme m'he comprat en número 2 d'"Apunts de català pràctic". A mi m'ha costat un eruro i mig, però a l'abril de 1981 només costava 15 pessetes. I, atenció, té un munt de frases fetes!!! Àlex i Mireia esteu perduts!!! 

En una altra paradeta he comprat "Confieso que he vivido" de Pablo Neruda. 

Avui us deixo amb unes imatge de Santiago fetes des del cerro San Cristóbal que queda en el barri de Bellavista. 

Valparaíso, "Valpo" pels xilens

"Valparaíso, qué disparate eres, qué loco, puerto loco, que cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, siempre te sorprendió la vida, te despertó la muerte en camisa."

Oda a Valparaíso, Pablo Neruda

I seguint les passes de Darwin s'arriba a Valparaíso, la segona ciutat més important de Xile. Una ciutat a peu de mar i que creix pels pujols (d'ara en endavant "cerros") que l'envolten. Són típiques les imatges de cases de colors que escalen fins ben amunt. De fet, per arribar a dalt d'alguns d'aquests cerros, per no haver de fer la pujada, existeixen uns cremalleres (ascensors els hi diuen) que et porten per 300 pesos en un tres i no res. És obligat pujar en un d'aquests.

Aquestes fotos estan fetes en la distància. Però si poguessiu apropar-vos fins a peu de carrer veurieu que entre les persones passegen un món de gossos i gats sense amo que tenen les voreres ocupades amb la seva presència. Algunes persones fins i tot els hi han construït casetes, i alguns gossos porten roba d'hivern a sobre per no passar fred. Actualment s'està duent a terme una campanya per a que la gent apadrini gosses i les porti a les clíniques veterinàries per a que les esterilitzin de forma gratuïta, ja que la sobrepoblació de gossos começa a ser exagerada.

Ah, per cert! Que vaig trobar fins i tot un cavall... si si, aparcat enmig del carrer...

I pels amants de l'art a peu de carrer hi ha pintures i parets a cada racó per a que tots en puguin gaudir. No cal entrar a cap museu, només anar amb els ulls ben oberts. Us deixo aquí les meves imatges preferides...

I fins aquí el meu petit i humil homenatge a Valparaíso.

Un navegante en tierra firme

Si, ja estic a Xile! Fa uns mesos semblava una aventura llunyana i ara ja l'estic començant... No us puc explicar gaire, doncs tot just m'estic ubicant. Per sort el jet lag ja està superat i els horaris tornen  poc a poc al seu lloc. Us he de dir que aquest primer cap de setmana m'ho he pssat molt bé. Resulta que estic a casa del Mario, un amic d'un amic, i aprofitant que era cap de setmana i que tenia festa m'ha ensenyat una mica la ciutat i fins i tot he vist el mar!

El primer personatge Xilè que he conegut ha estat Pablo Neruda, un navegante en tierra firme com es defineix ell. A Santiago té una casa al barri de Bellavista i, per descomptat, la vam anar a visitar. És una casa que està al peu del cerro San Cristóbal, però que tot i així sembla un vaixell tan per dins com per fora. Les seves habitacions recorden als camarots i estan plenes d'instruments, eines, obres d'art que Neruda va anar rebent i acumulant al llarg de la seva vida. (Ara faig un apunt per la família: sabeu aquella vaixella que té la tia que sembla com mexicana amb aus i colors llampants? Doncs Pablo Neruda també la tenia! jajajaja és clar que la seva debia ser l'original i la de la tia una reproducció de llarga tirada... però tia, tens en comú amb Neruda el teu gust per l'art, qui t'ho havia de dir!!!)

Vaig descobrir també la seva gran passió per les dones, per totes les dones. Tot i que no crec que m'equivoqui en dir que Matile Urrutia, la seva amant i tercera muller va ser la dona de la seva vida. Al seu costat està enterrat a la seva casa de Isla Negra, davant del mar. També la vam visitar arribant amb un cop de cotxe des de Santiago. Una casa més gran que la primera, a tocar de les roques i la sorra on trenquen unes onades més braves que les del Mediterrani.

Tot i així, la història també té la seva part trista. I és que després del cop d'estat de 1973 es va destruir part dels seus escrits i de les seves biblioteques. Ell va morir uns dies deprés d'una forma un tant descocentant i la seva mort està envoltada de misteris.

A mi m'han vingut ganes de conèixer millor la sev aobra :)