Valparaíso, "Valpo" pels xilens

"Valparaíso, qué disparate eres, qué loco, puerto loco, que cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, siempre te sorprendió la vida, te despertó la muerte en camisa."

Oda a Valparaíso, Pablo Neruda

I seguint les passes de Darwin s'arriba a Valparaíso, la segona ciutat més important de Xile. Una ciutat a peu de mar i que creix pels pujols (d'ara en endavant "cerros") que l'envolten. Són típiques les imatges de cases de colors que escalen fins ben amunt. De fet, per arribar a dalt d'alguns d'aquests cerros, per no haver de fer la pujada, existeixen uns cremalleres (ascensors els hi diuen) que et porten per 300 pesos en un tres i no res. És obligat pujar en un d'aquests.

Aquestes fotos estan fetes en la distància. Però si poguessiu apropar-vos fins a peu de carrer veurieu que entre les persones passegen un món de gossos i gats sense amo que tenen les voreres ocupades amb la seva presència. Algunes persones fins i tot els hi han construït casetes, i alguns gossos porten roba d'hivern a sobre per no passar fred. Actualment s'està duent a terme una campanya per a que la gent apadrini gosses i les porti a les clíniques veterinàries per a que les esterilitzin de forma gratuïta, ja que la sobrepoblació de gossos começa a ser exagerada.

Ah, per cert! Que vaig trobar fins i tot un cavall... si si, aparcat enmig del carrer...

I pels amants de l'art a peu de carrer hi ha pintures i parets a cada racó per a que tots en puguin gaudir. No cal entrar a cap museu, només anar amb els ulls ben oberts. Us deixo aquí les meves imatges preferides...

I fins aquí el meu petit i humil homenatge a Valparaíso.